El punitivisme en les societats occidentals està més que acceptat i amplament practicat. De fet, la tendència és augmentar les penes punitives, al menys en l’actualitat. Encara no fa ni una década es va incloure al codi penal espanyol la presó permanent revisable, una ampliació de la pena màxima vigent fins al moment que s’aproxima, si més no, a la cadena perpètua. Era una demanda social després d’alguns crims brutals però, al mateix temps, puntuals. A dia d’avui cap partit qüestiona ni fa bandera de l’eliminació d’aquesta pena del Codi Penal, més bé s’ha acceptat per la política i per l’opinió pública.
El dret punitiu es fa servir com a resposta social quan parlem d’assassinats, però també quan ho fem de robatoris o d’accidents de trànsit. Per reduir el consum d’alcohol al volant es van augmentar les penes econòmiques i privatives de llibertat. Per a controlar el consum de tabac, es van limitar els espais i es van establir penes econòmiques per a qui transgredira la legislació. I ningún partit polític va aixecar la bandera de l’antipunitivisme, de la reeducació social per sobre de les penes imposades en l’àmbit administratiu o judicial.
El punitivisme i el patriarcat
Ja és, com a poc, curiós que l’antipunitivisme només aflori en la política quan es tracta de posar penes per delictes contra les dones. Si parlem de prostitució ens exigeixen deixar de banda les multes a proxenetes i puters per centrar-nos en les sortides professionals per a les dones explotades. Abans posar el focus en els superpoders de les dones per refer-se de les situacions d’explotació que en els explotadors. El mateix va passar amb la llei del “solo sí es sí”, davant la reducció de penes flagrants als violadors se’n va parlar de la necessitat d’obrir el meló de l’antipunitivisme i ho va fer el mateix partit que acabava d’aprovar una llei de benestar animal que augmentava els penes per maltractament. Per als animals sí, per a les dones no.
Apelar a l’antipunitivisme pot ser una sortida cap avant per distreure l’atenció d’allò realment important.
Però, si ho analitzem, el patriarcat intrínsec a la utilització de l’antipunitivisme única i exclusivament per rebaixar les exigències feministes va més enllà. Al mateix temps que ens exigíen a les feministes generositat i misericòrdia amb puters, proxenetes i violadors, entre d’altres, s’aprovava una llei que imposa penes per defensar els postulats feministes. No podem dir que el gènere és una construcció patriarcal i el sexe una descripció científica, no podem definir les dones com a persona de sexe femení sense exposar-nos a una multa per la llei trans. Si es tracta de postulats feministes, ahí sí el punitivisme s’aplica a la perfecció per posar-nos una mordassa patriarcal.
Apelar a l’antipunitivisme pot ser una sortida cap avant, una manera de distreure l’atenció d’allo realment important: ens estan explotant, ens estan violant, ens estan maltractant i ens estan assassinant. Passa a tot els espais públics i privats, també a aquells amb noves masculinitats i pretesos aliats que ens demanen, de nou a les dones, una sort de paciència i generositat per deconstruir la masculinitat a base de reeducació i no de codi penal. Però el transfons d’aquesta situació és que, de nou, el patriarcat ens està demanant un pas cap al costat en les nostres proclames feministes. Els aliats i la nova masculinitat, en definitiva, no deixen de ser una careta més per mantenir la masculinitat vigent i obrir debats que puguin retardar els nostres drets.
