Publicar a Adona’t, març del 2025
Les cures i l’atenció a les persones grans han estat una feina invisible i gratuïta realitzada, tradicionalment, per dones. La Llei de dependència va ser, ara fa ja quasi vint anys, un mirall d’esperança en el reconeixement i professionalització de les cures a les persones dependents. Moltes feministes vam celebrar aquella fita pensant que era l’inici d’un canvi de paradigma, el tret de sortida per a la revalorització de les tasques reproductives. No obstant això, els avenços han sigut tímids, els retrocessos irrecuperables i la profunditat en el debat sobre les conseqüències que té aquesta situació per a les dones mínima.
L’atenció a les persones grans ha passat per la institucionalització de les cures i la creació de nous nínxols de feina com els serveis d’atenció a domicili, els centres de dia de gent gran i les residències. Però, qui ha ocupat aquestes feines i en quines condicions? Aquests nínxols de feina han estat profundament feminitzats. Han sigut les dones qui han passat de cuidar i atendre les persones grans a les cases, per cuidar i atendre la nostra gent gran a les institucions.
L’augment de serveis públics i privats d’atenció a la gent gran i dependents no ha estat acompanyat d’un canvi de paradigma social, més aviat s’ha canalitzat amb menyspreu absolut a la feina i l’esforç imprescindible que realitzem en aquest sector. L’androcentrisme ha continuat fent que el focus d’atenció estiga en el reconeixement dels espais productius i masculins, infravalorant les tasques reproductives. A les dones se’ns continua pressuposant una implicació en les cures i, per tant, una sort de vocació innata per a cuidar i atendre, deixant de banda les remuneracions econòmiques i els drets laborals.
Les feines relacionades amb l’atenció de les persones grans són feines precaritzades, amb salaris baixos, sense quasi reconeixement de malalties professionals ni tampoc prejubilació o segona activitat. Tot i tenir un nivell de demanda i, per tant, de benefici de mercat altíssim, això no s’ha traduït en un benestar laboral per a les treballadores.
Això no és aleatori. No se li escapa a ningú que quasi la totalitat de professionals que resolen les demandes d’atenció a persones grans són dones, des dels nivells més baixos fins a les professionals amb carrera universitària que també participen d’aquesta xarxa de cures. És un sector professional amb una forta segregació horitzontal que el patriarcat infravalora i, per tant, precaritza sense miraments.
Per si això no és una dada prou important que ens puga fer despertar suspicàcies de discriminació de sexe, cal recordar que un nombre important de les persones ateses en els sectors de cures també són dones. L’esperança de vida de les dones se situa cinc anys per sobre de la dels homes, i això fa que necessiten més atenció durant més temps. En definitiva, dones professionals amb unes condicions laborals nefastes que cuiden dones majors que han fet florir la nostra societat.
Una feina imprescindible per al sosteniment de la vida actual i que durant aquella pandèmia no tan llunyana va ser essencial, però que avui hem tornat a oblidar. A les portes de la segona dècada de l’aniversari de la Llei de dependència, potser ja és moment de plantejar-nos com podem garantir-li una vida digna a qui cuida, avui, afavorint, al mateix temps, l’existència de persones que ens cuiden el dia de demà. Doncs, per molt d’aprenentatge patriarcal que ens porte a interioritzar a les dones la vocació de cures, de salaris precaris no s’ompli la nevera. I nosaltres, les dones que cuidem persones als nostres pobles i ciutats, també ens mereixem unes garanties mínimes de vida digna allunyada d’un sistema patriarcal que ens precaritza i invisibilitza.
